La literatura en esperanto

Si haguéssim de qualificar la literatura esperantista amb un sol epítet l’anomenaríem petita: la seva data d’inici és el 1887, amb la publicació de la primera gramàtica de la llengua. En aquests poc més de 100 anys, una demografia que mai s’ha comptat per desenes de milions de parlants i, alhora, dispersa no ha permès la creació d’una producció literària de l’envergadura de, per exemple, la catalana en el mateix periode.

Ens trobem, tanmateix, davant d’un fenomen únic, on alguns centenars d’escriptors, més o menys destacats, de dotzenes de nacionalitats diferents han aportat pinzellades. Dificilment trobareu una casa amb llibres d’origen més divers que la d’un esperantista: islandesos, eslovacs, maltesos o estonians, de Sudàfrica, Austràlia, el Japó, etc. Entre les influències cabdal sobre la llengua i la literatura caldria destacar-ne quatre de principals: la jueva i polonesa, abans de la primera guerra mundial, l’hongaresa, entre guerres, i l’escocesa, cap als anys 50 i 60.

Mentre que l’hongarès Kálmán Kalocsay (1891-1976) fou el creador de la poesia clàssica en esperanto, tant per les seves obres originals com per les seves traduccions, l’escocès William Auld (1924-) va ser el capdavanter de la dinamització de la poesia en esperanto, l’endemà de la guerra, i on no es pot oblidar l’anglesa Marjorie Boulton (1924-). Entre els escriptor actuals, convé destacar l’espanyol Miguel Fernández (1950-) i l’italià Mauro Nervi (1959-).

La primera gran novel·la en esperanto fou Kiel akvo de l’ rivero (Com l’aigua del riu, 1963) de l’escriptor francès Raymond Schwartz (1894-1973). Posteriorment sobresurten molt notablement La granda kaldrono (La gran caldera, 1978) de l’escocès John I. Francis (1924-) i Sed nur fragmento (Però només un fragment, 1987) de l’australià Trevor Steele.

El pes dels catalans va ser molt destacable a la segona i tercera dècades del segle, amb l’organització dels Jocs Florals Internacionals, el concurs literari més prestigiós de l’època, i la publicació, el 1925, de la primera antologia nacional de gran volada, la Kataluna Antologio , reeditada el 1931. Actualment cal destacar Abel Montagut - traductor d’Ausiàs Marc (Cants d’Amor, 60 poemes, edició bilingüe, Generalitat Valenciana, 1993) i autor de l’epopeia en vers Poemo de Utnoa (Poema d’Utnoa, 1993) i del "conte disfressat" Karnavale (Per carnestoltes, 1997) -, Manuel de Seabra - l’extensa obra del qual, originalment escrita en esperanto, està essent publicada actualment - i Vimala Devi - autora dels poemaris Pluralogo (Pluràleg, 1996) i Speguliĝoj (Emmirallaments, 1998).

La crítica literària en esperanto ja va tenir un nivell molt important, en alguns aspectes no superat, a l’època de la revista Literatura Mondo, editada a Budapest (1922-26, 1931-39 i 1947-49). Actualment existeixen quatre revistes pròpiament a literàries: Fonto (editada al Brasil però redactada als Països Baixos), Literatura Foiro (editada a Suïssa i redactada a Bulgària), Iltis-Forumo (Alemanya) i Survoje (Rússia). El salt més important en l’anàlisi de la literatura esperantista va fer-se en els anys 70 quan, de la mà de la sociologia, es va començar a considerar els esperantistes com una comunitat dispersa de parlants i que, per tant, es podia analitzar i comparar amb pobles que viuen a la diàspora, com els jueus (especialment, de llengua yiddish), els romanís o els armenis. Des d’aquest punt de vista, la literatura esperantista comparteix molts més plantejaments i problemes amb la literatura catalana o l’occitana que no pas amb l’espanyola o la francesa. Per exemple, en el fet de poder triar la llengua en què es fa la producció - un fet que es planteja més, com més minoritzada estigui la llengua i menys prestigi social gaudeixi. Un altre problema és la fixació dels registres de la llengua (com trobar una manera genuïna de fer parlar els personatges en una novel·la suburbana, tant en català com en esperanto), l’ús de la llengua en àmbits on no hi és present (problema que es presenta sovint en les traduccions), o bé la manca de realisme en presentar situacions on tots els participants utilitzen la mateixa llengua.