^

Contra l'imperialisme lingüístic
(A favor de la linguodiversitat)
Pere Comellas
Ed. La Campana - 2006
(pàgines 96-110)

On hi ha moltes espècies, hi ha moltes llengües

Tornem, però, a la biologia. Hi ha moltes espècies amenaçades, i encara més llengües. Una cosa ens preocupa i l'altra no tant. Doncs resulta que podria ser que anessin de bracet. D'entrada, observem que la diversitat lingüística té una distribució molt desigual:

Només les 8 llengües amb més de cent milions de parlants (mandarí, espanyol, anglès, bengalí, hindi, portuguès, rus, japonès) tenen un total de 2.400 miliones de parlants; i si estenem aquesta xifra fins a incloure-hi les vint llengües més parlades, obtindrem una suma de 3.200 milions, més de la meitat de la població mundial. Si continuéssim amb aquesta anàlisi acabaríem comprovant que el 4 % de les llengües del món són parlades pel 96 % de la població mundial.
Crystal, 2000: 27

Les diverses fonts bibliogràfiques poden diferir en part en els detalls, però l'orientació general de les dades és indiscutible: hi ha un enorme desequilibri entre llengües pel que fa a nombre de parlants. Mentre en un extrem se n'hi situen un grapat que són conegudes per més de la meitat de la humanitat, en l'altre extrem se n'hi situen moltíssimes més que no arriben a 1.000 parlants (prop del 26 % de les llengües). Aquesta distribució de parlants tan desigual es repeteix en la distribució territorial. L'any 1992, Kraus feia el recompte següent:

A Amèrica n'hi ha només 900 [llengües], o sigui el 15 %. Entre Europa i l'Orient Mijà, només en tenen 275, el 4 % . L'altre 81 % de les llengües del món són a Àfrica (1.900) i a Àsia i el Pacífic (3.000).
Krauss 1992: 5

Segons la base de dades Ethnologue (que, com hem dit, és consultable per Internet a www.ethnologue.com), les llengües són 1.002 a Amèrica (el 14,5%), 239 a Europa (el 3,5%), 2.092 a Àfrica (el 30,3%), 2.269 a Àsia (el 32,8%) i 1.310 al Pacífic (el 19%), és a dir que la proporció encara és una mica més desequilibrada que en l'estimació de Krauss, però el panorama és idèntic. Doncs bé, aquesta distribució tan asimètrica de llengües coincideix territorialment, si més no en part, amb la de la biodiversitat. És a dir, en les mateixes zones on es dóna una alta proporció de linguodiversitat també hi ha molta biodiversitat.

L'any 1995 David Harmon va fer un estudi on es comparen -per estats, un criteri fàcil de cara a establir límits precisos, però sens dubte força arbitrari- les dues variables. Harmon fa una llista dels vint-i-cinc estats del món amb un nombre més alt d'espècies endèmiques de vertebrats superiors, i la compara amb la llista dels vint-i-cinc estats del món on es parla un nombre més alt de llengües. De vint-i-cinc, setze noms són a totes dues llistes. Luisa Maffi (1998) subratlla que dels dotze estats lingüísticament «megadiversos» del món, deu són a la llista de diversitat de vertebrats superiors de Harmon: Austràlia, Brasil, Xina, Colòmbia, Índia, Indonèsia, Malàisia, Mèxic, Perú i la República Democràtica del Congo. Segons aquesta autora, coincidències semblants es troben si sobreposem els mapes de diversitat lingüística i diversitat d'espècies vegetals. De manera que una part molt substancial de les cartografies de biodiversitat i linguodiversitat coincideixen.

Ara bé, que dues coses passin al mateix temps o en el mateix lloc no vol dir per força que hagin de tenir una relació determinada, i encara menys que una hagi de ser causa de l'altra. Evidentment, un cop es troben certes coincidències, el que cal fer és buscar indicis de relació i definir-ne la mena. Així:

Harmon suggereix que les correlacions entre biodiversitat i diversitat lingüística es podrien haver nodrit d'un procés de coevolució de grups humans a petita escala amb ecosistemes locals, en el qual els humans interactuaven estretament amb l'entorn i el modificaven i alhora s'hi adaptaven i n'adquirien un coneixement profund. Al seu torn, aquest coneixement es codificava i es transmetia a través de la llengua.
Maffi,1998

Des d'aquest punt de vista, hi ha una complexa interrelació entre totes dues diversitats, no ben bé de causa i efecte, sinó ecològica. Les maneres de dir, com les maneres de caçar o de produir, serien activitats emmarcades en un ecosistema global on tot està interrelacionat: les espècies, els fenòmens climàtics, tot. Un ecosistema es descriu millor amb la idea de xarxa que amb la de causa i efecte. Segons un determinat corrent de l'ecologia, «la creença en una primera causa o creador se substitueix pel concepte d'emergència [. .. ]. De la interacció combinada de l'aigua esculpint la riba d'un riu i la resistència de la roca i la terra per conservar-la sorgeix un paisatge» (Mackey, 1994: 36-37). El concepte d'emergència desafiaria el mecanicisme de la causalitat: la biodiversitat no és la causa directa de la linguodiversitat, ni tampoc al contrari, però hi ha una «coevolució», una interacció contínua de factors que fan emergir una realitat. És sovint temptador establir causalitats parcials que semblen clares, però generalment no és difícil trobar contraexemples que invalidin o si més no qüestionin aquestes causalitats i hagin portat a pensar en aquesta mena de conceptes com emergència (o motivació) .

Agafem el famós exemple dels inuits i la neu, que tant ha contribuït al descrèdit del determinisme. Ja hem comentat que, més enllà de les exageracions insostenibles, té força sentit que la llengua inuit disposi d'un vocabulari relativament extens sobre la neu (si més no, com la russa, o la sami, o qualsevol que s'hagi desenvolupat en un entorn on nevi sovint); com en té que els esquiadors de qualsevol llengua n'hagin desenvolupat també un vocabulari específic. Els crítics de la qüestió ja han observat que no s'entén com una cosa tan òbvia ha fascinat tanta gent: les persones anomenen el seu entorn d'una manera que els fa servei. Com diu Mühlhäusler, «la vida en un entorn humà determinat depèn de l'habilitat que tingui la gent per parlar-ne». Vol dir això que l'entorn «causa» les llengües, o si més no, el lèxic de les llengües?

La forta correlació no ha d'indicar una relació causal directa, en el sentit que cap de les dues diversitats no es pot considerar directament com una variable independent en relació amb l'altra. Però la diversitat lingüística i cultural pot ser una variable mitjancera decisiva en el manteniment de la biodiversitat en si, i viceversa, en la mesura que els humans viuen a la terra [ ... ]. Avui dia es pot dir amb seguretat que no queda natura salvatge; tot els entorns han estat i estan influïts per l'acció humana, encara que determinats observadors poc avesats no siguin capaços de percebre-ho en certs casos [... ]. Tots els paisatges són paisatges culturals.
Skutnabb- Kangas, 2000: 91

L'activitat cultural, doncs, és un element important de qualsevol ecosistema. L'espècie humana és present a tots els racons del planeta, i l'activitat humana intervé en qualsevol entorn (potser massa, si tenen raó els qui anuncien el canvi climàtic), alhora que l'entorn condiciona i perfila aquesta activitat. El lingüista Louis-Jean Calvet arriba al punt de sostenir que fins tot els aspectes més formals i tradicionalment considerats arbitraris de les llengües estan subjectes a la dinàmica de l'ecosistema:

La idea de base és, doncs, que les pràctiques que constitueixen les llengües, d'una banda, i el seu entorn, de l'altra, formen un sistema ecolingüístic en el qual les llengües es multipliquen, creixen, varien, s'influencien, competeixen o convergeixen. Aquest sistema està interrelacionat amb el medi. A cada moment, la llengua està sotmesa a estímuls exteriors als qual s'adapta. La regulació, que definirem corn una reacció a un estímul exterior a través d'un canvi intern que tendeix a neutralitzar-ne els efectes, és doncs una resposta al medi. Aquesta resposta en principi és la simple suma de respostes individuals, de variants que, amb el temps, porten a la selecció de certes formes, de certs trets. És a dir, que hi ha una acció selectiva del medi sobre l'evolució de la llengua.
Calvet, 1999: 35

En tot cas, les relacions entre formes i medi són complexes i poc mecàniques. Per més que coneguem l'entorn on s'ha desenvolupat, no podem predir -si més no per ara- quantes paraules tindrà una llengua per a determinat tema o si farà servir tons o classes nominals. Només pel fet que un determinat ecosistema tingui nombroses varietats de bolets no podrem predir quants o quins bolets són anomenats per les persones que hi viuen i hi parlen. L'únic que podem predir és que no hi haurà termes per a uns bolets que no existeixen en aquell ecosistema. I encara. Potser s'hauran inventat una paraula per al gran bolet que porta bona sort o que vetlla pel poble (i que ningú no ha vist mai), o paraules per als minúsculs habitants dels bolets, que tampoc no són gens fàcils de veure.

Hem dit que les persones anomenen l'entorn d'una manera que els fa servei, però aquest «servei» no es pot entendre com un indicador de simple rendibilitat per a la supervivència. Hi ha, en efecte, cultures i llengües que han desenvolupat un coneixement dels bolets que és probable que els hagi estat útil per sobreviure; però hi ha cultures i llengües, també en ecosistemes amb bolets, que han triat altres recursos, que han deixat de banda la possibilitat d'alimentar-se de bolets, i que també han sobreviscut. Ja se sap que la selecció natural no és un departament de selecció de personal que tria currículums segons els punts: hi ha espècies amb molt poc «currículum» (capacitats de percepció, de mobilitat, de comunicació, etc. molt simples) que han sobreviscut molt més que espècies amb un munt de currículum (com els australopitecs). Així, les llengües i les cultures segur que són esculpides d'alguna manera per l'entorn i al revés, però no en un sentit necessari i previsible: hi ha un marge de tria molt ampli, i fins i tot hi ha la possibilitat d'equivocar-se, de no ser capaços de seguir la dinàmica de l'entorn en equilibri, la possibilitat de no sobreviure.

El que sí que podem veure és que les comunitats que han sobreviscut en entorns d'alta biodiversitat han desenvolupat també una alta diversitat lingüística. Harmon tampoc no creu que una cosa sigui la causa de l'altra, sinó que determinades condicions incideixen tant en la diversitat biològica com en la lingüística. Segons aquest autor, hi ha tres gran situacions que afavoreixen la diversitat: les grans masses continentals amb variació climàtica i geogràfica (Austràlia); la insularitat amb barreres geogràfiques (Nova Guinea), i el clima tropical (golf de Nigèria). De fet, segons Maffi «l'inextricable lligam» entre biodiversitat i linguodiversitat s'explicaria pel fet que:

Localment la diferenciació lingüística i cultural també s'ha desenvolupat sovint entre grups humans de la mateixa àrea cultural en sentit ampli o de llengües històricament considerades relacionades, i dins de la mateixa bioregió. Els grups locals, en adaptar la vida a nínxols ecològics específics, desenvolupen un coneixement especialitzat d'aquests, i maneres especialitzades de parlar-ne per tal de transmetre aquest coneixement vital i maneres d'actuar sobre ell per a la supervivència individual i del grup. Sobre les tribus d'aborígens australianes, l'antropòleg Norman Tindale afirma: «Les coincidències entre fronteres tribals i ecologia local no són gens infreqüents i impliquen que un determinat grup de gent pot aconseguir estabilitat esdevenint els usuaris més eficients d'una determinada àrea i comprenent-ne les potencialitats».
Maffi,1998

Una alta biodiversitat, doncs, afavoreix l'existència d'un major nombre de nínxols ecològics en els quals es pot desenvolupar un grup humà, desenvolupant també una diferenciació cultural que implica una diferenciació lingüística. Per dir-ho amb barroeria: en un lloc on només hi ha naps, un s'ha de dedicar a plantar i collir naps; si també hi ha ovelles, ja hi podria haver dues maneres de viure: dels naps o de les ovelles. Ara bé, la interdependència és dinàmica i mútua: en un entorn on els grups humans es diversifiquen i on l'estabilitat ecològica i la supervivència del grup depenen de l'especial adaptació en un nínxol concret, l'acció humana sobre la natura, la humanització del paisatge de què parlàvem més amunt, tendeix a preservar-la:

Les comunitats tradicionals comprenen el principi bàsic, redescobert per la moderna ecologia, que els sistemes complexos són altament estables i els sistemes simples altament inestables. Així, comprenen que com més complexos siguin els seus sistemes de gestió de la terra, més estable i equitativament distribuït serà el subministrament alimentari. Màxima diversitat, doncs, vol dir màxima estabilitat social, i reduir la competitivitat i la interferència amb els ecosistemes compartits també rebaixa la probabilitat de conflicte amb altres pobles. [. .. ] La llengua com a codi també facilita i encarna el discurs que interpreta els significats de totes les accions dutes a terme per mantenir la biodiversitat, la saviesa que les formalitza i que ho lliga tot plegat.
Wollock,1999

En canvi, quan l'acció humana no s'encamina cap a la preservació de la biodiversitat, quan no s'adapta a un nínxol ecològic que permet compartir un ecosistema sense gaire competitivitat, sense riscos de grans conflictes amb altres comunitats -que al seu torn ocupen nínxols veïns-, quan no humanitza el paisatge mitjançant l'aprofitament dels recursos existents sinó a través de la imposició d'un model extern, sense vincles amb les condicions ecològiques concretes de l'espai que ocupa, aleshores aquesta acció erosiona tant la diversitat biològica com la lingüística. La coevolució que vèiem entre ambdues diversitats es dóna també quan se'n destrueix una. La pèrdua dràstica de llengües no seria una causa directa de la pèrdua de biodiversitat, però com a mínim en seria un símptoma: el que trenca l'estabilitat d'una trenca també la de l'altra, i un cop engegat el procés, la desestabílítzació s'estén d'una a l'altra esfera:

La concurrent pèrdua de diversitat lingüística i cultural al planeta és amplament deguda als mateixos factors globals, econòmics, polítics i socials que afecten la biodiversitat, i [. .. ] aquestes dues «crisis d'extinció» són convergents [ ... , l'una reforça i és reforçada per l'altra. També es comença a reconèixer que, inversament, la persistència d'una diversitat lingüística i cultural pròspera arreu del món ens pot brindar una oportunitat immillorable de frenar la pèrdua de biodiversitat i de mantenir el planeta viu i sa.
Maffi, 2000a: 17

Així doncs, les comunitats locals que mantenen una relació harmònica amb el medi -fruit d'una llarga adaptació poc agressiva que permet l'existència de múltiples espais de supervivència tendeixen a diferenciar-se lingüísticament. Les diferents llengües són una peça fonamental en aquesta harmonia. La llengua no només és un instrument fonamental de transmissió dels coneixements necessaris per continuar vivint en aquelles condicions, sinó que també és el suport d'una concepció del món (tornem a la llengua com a visió del món). Aquesta concepció inclou, per exemple, una determinada espiritualitat que sacralitza l'entorn i una sèrie d'accions -i de prohibicions- ritualitzades encaminades a la protecció de l'equilibri de l'ecosistema:

La llengua és, abans que res, el vehicle de la pregària que acompanya l'acte ritual, i és aquí especialment on es revela en si mateixa com una forma d'acció ritual de protecció i conservació de la terra. (La teoria lingüística vèdica està explícitament basada en aquesta premissa.)
Wollock, 1999

Els naturalistes diuen que les papallones són un bon indicador de salut mediambiental. Quan d'un entorn desapareixen les papallones, és que hi ha algun factor contaminant. I al revés, si tornen les papallones és que l'entorn torna a ser segur. Les llengües podrien ser una mena de papallones, un símptoma de salut del medi. Si van desapareixent, és que hi ha alguna cosa que no va bé i que segur que tindrà altres conseqüències en l'entorn cultural i biològic. Podríem dir que quan la suma total de forces presents afavoreix la conservació de la diversitat lingüística, afavoreix també la conservació de la biodiversitat. I la presència de forces que en perjudiquen una també perjudiquen l'altra.

Potser la idea d'una espiritualitat lligada a la llengua sigui estranya per al pensament occidental dominant, pensament que, segons Wollock (1999), és un factor fonamental en la destrucció de diversitat. Certament la idea que les comunitats que tantes vegades s'han considerat primitives, endarrerides, supersticioses -en la versió negativa-, o innocents, infantils, exòtiques -en la versió positiva- tinguin la clau del coneixement que ens pot permetre esquivar el gran perill de la destrucció mediambiental i cultural que ens amenaça, és una idea que no està gaire estesa. Sigui com sigui, els indicis sobre la coevolució de biodiversitat i linguodiversitat, i sobre el fet que són els mateixos factors els que perjudiquen l'una i l'altra, són un argument de pes per a l'impuls d'una orientació conservacionista davant de les llengües, encara que només sigui per elemental prudència:

Crec que estem portant a terme un experiment per veure què li passa a la humanitat si eliminem les «espècies culturals» del món. És un experiment temerari. Si no ens agrada el caire que pren, ja no ens podrem fer enrere.
Bernard, 1992: 82